La Solidaritat a Centelles

Avui he plegat de la feina tard i he anat cap a casa a dinar. Tinc sort, em trobaré el plat calent a taula. He pogut passar la tarda amb el meu fill i un grup d’altre mares, al passeig, fent el cafè. Hem arribat a casa i ens hem dutxat, abans de sopar i anar a dormir. Quan he pogut seure a descansar al sofà, m’han vingut un seguit de pensaments: Quina sort que tinc de tenir feina! Això no passa a tothom. Quina sort que tinc de tenir família i amics que em donen un cop de mà! Això no passa a tothom. Quina sort que tinc d’estar acompanyada! Hi ha persones que estan molt soles! Quina sort que tinc de poder-me permetre petites distraccions (encara que només sigui prendre’m el cafè amb unes amistats). No tothom arriba a final de mes. Quina sort que tinc de poder menjar de tot! Hi ha persones que mengen només un àpat complet!

La veritat és que puc estar agraïda de poder tenir tants regals cada dia.
La veritat és que puc pensar en com podria fer més feliç a una altra persona o família de Centelles o d’un altre lloc. Puc destinar una petita quantitat de diners perquè alguna de les seves necessitat quedi coberta. Puc destinar unes hores lliures a fer companyia a algú que estigui sol. Puc destinar part del que jo sé a una altra persona perquè també s’enriqueixi o aprengui. Puc compartir part de la meva compra amb algú que ho necessiti...

I tot això, per què? Perquè al cap i a la fi tots i totes som iguals. Ningú és més que l’altre. La diferència és que algunes persones hem tingut més sort que d’altres.
Això sí, tots i totes hi hem de posar el nostre esforç per sortir del mal moment que vivim i que els entesos en diuen crisi.