El desert: lloc de trobada amb Déu, d’escolta atenta a la seva crida, al silenci, a la pau. Lloc per refer la pròpia espiritualitat i de confirmar la fe. Lloc amb poques coses, amb sol, llum, aridesa, horitzó obert, amb camins no traçats i sense petjades a seguir que et permeten obrir el teu camí, lloc de trobada amb tu mateix, d’obertura a Déu. El desert del meu silenci i del silenci de l’altre, de la mirada oberta, en recerca, de l’espera en la solitud d’un mateix, de la duresa i l’aspror de la vida, del saber ser i mantenir-se ferm. Hi floreixen petits matolls, arbusts, plantes amb poca fulla que sobreviuen enmig de pedres. Són com els petits actes de generositat que donen vida, els petits somriures que fan alegre la vida dels altres i la meva. Breus indicadors que em diuen on sóc i cap a on he d’anar, bons moments viscuts amb poca cosa però intensament. El desert que em crida o m’espanta, que em porta records i enyorances, que em crida a caminar i avançar en la vida, que em deixa tastar la contemplació i m’ajuda a pregar, que em fa més fàcil la descoberta de Déu.Senyor, ajuda’m a estimar el desert, a caminar per ell, a descobrir-hi la vida, a créixer enmig de dificultats, a sortir de mi mateix, a sobreviure amb els altres, a superar els obstacles i aprofitar tots els recursos, els dons rebuts...
Desert de Judà, 26 de gener de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada