La dolçor del sucre
Un dia la professora va preguntar als nens si un d’ells sabria explicar qui era Déu. Un va aixecar la mà i va dir. “Déu és el nostre Pare. Ell va fer la terra, el mar i tot el que en ells es mou. També ens va fer a nosaltres com a fills seus”.
La professora, buscant més respostes, va dir : Com sabeu que Déu existeix si ningú l’ha vist? Tota l’aula va quedar en silenci.
Un dels nens més petits i tímid va aixecar les seves mans i va dir. “La meva mare diu que Déu és com el sucre que cada dia em posa a la llet, el sucre es fon i jo no el veig, però trobo la seva dolçor. Déu existeix. Ell sempre està enmig de nosaltres, encara que no el vegem. Si Ell no estigués entre nosaltres, la nostra vida no tindria sentit, ens faltaria aquell sabor que no és veu però es nota.”
La professora somrient va dir: “Molt bé. Jo us he ensenyat moltes coses a vosaltres, però avui tu m’has ensenyat quelcom més profund que tot el que jo sabia. Ara sé que Déu és el nostre sucre i que cada dia endolceix la nostra vida”. I li va fer un petó d’agraïment per la seva assenyada resposta.
La saviesa no està en el coneixement sinó en la vivència de Déu en les nostres vides. De teories n’hi ha moltes, però de dolcesa com la de Déu no n’existeix ni en els millors sucres.
No us oblideu de posar sucre a les vostres vides!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada