Solidaris en temps de crisi

En el recent terratrèmol d’Haití la societat catalana ha fet una aportació molt generosa a les ONG. Tant o més que fa tres anys per combatre els efectes del Tsunami al sud-est asiàtic. Entre un fet i l’altre, només 3 de cada 100 catalans han aportat regularment diners a alguna ONG, ja sigui per a la pobresa més propera o per la més llunyana. La crisi dels aliments, la crisi mediambiental i la recentment crisi financera de casa nostra es retroalimenten entre si per aconseguir que cada minut 100 persones del món passin els nivells de pobresa. Hi ha persones a Centelles que estan vivint amb molts pocs euros al dia. Hi ha 1.200 milions de persones vivint al món amb menys d’1 € al dia segons la FAO.

Hem de deixar de combatre la pobresa, per combatre la desigualtat. Per canviar les causes que generen la desigualtat ens cal ser ciutadania activa, informada i disposada a canviar els nostres costums i actituds.

És evident que no podem mesurar la ciutadania activa només per les donacions a les ONG, però resulta simptomàtic en la nostra societat que viu més centrada en l’activitat de cadascú que no pas en ser solidària amb el veí del costat de casa o amb el que viu a 2.000 km lluny. Si com a cristians, o simplement com a persones, aixequem el cap i analitzem el que passa al nostre voltant, correm el perill d’haver de canviar, d’haver de gastar menys, d’haver de signar més demandes socials, d’haver d’anar a més manifestacions, d’haver de dedicar caps de setmana als altres (avis, immigrants ...) en lloc de seure al sofà o anar d’excursió, d’haver de plantar cara a algú que trepitja els drets d’un altre ... Ens veurem obligats -com demanava l’Ingrid Betancour després del seu alliberament- a creuar la vorera de la indiferència.

Només així respondrem a la responsabilitat de ser la primera generació que pot acabar amb la pobresa al món. I serà molt gratificant el resultat. Ara bé, el camí, començar, ens pot demanar canvis que d’entrada no estem massa disposats a fer.